NOVETATS
La meva travessia
dels Pirineus
Lisa Fittko i el seu marit Hans, es van convertir sense pretendre-ho en passants – ells també fugitius – d’exiliats que fugien de les urpes de la Gestapo per trobar la llibertat al continent americà. Entre setembre de 1940 i abril de 1941 van ajudar a creuar els Pirineus en direcció a Espanya més d’un centenar de fugitius perseguits amb la connivència dels francesos. El seu primer client va ser Walter Benjamin (Berlín, 1892-Portbou, 1940), que convidà la senyora Henny Gurland i el seu fill Joseph a creuar amb ell. És el primer cop que Lisa Fittko, inexperta en la zona, creua els Pirineus per un camí de contrabandistes que li aconsella el llavors alcalde de Banyuls, Vincent Azéma, i que coincideix més o menys, amb l’anomenada “ruta Líster” de la Guerra Civil espanyola. Arribà a ser coneguda com a ruta “F”. Al pensador alemany que se suïcida a Portbou, una vegada sap que l’endemà de la seva arribada serà repatriat i retornat a França, li dedica el capítol “El vell Benjamin”. El seu suïcidi ressonà en la intel·lectualitat fugida d’Europa a la postguerra i sembla ser un motiu més pel qual Lisa Fittko vol deixar testimoni del seu últim camí, de la seva última frontera. Però encara retruny avui, com un “acte de llibertat”, un acte heroic enfront del feixisme.
Fittko queda meravellada davant l’educació de Benjamin: “El món, vaig pensar, trontolla sobre les seves bases, però la cortesia de Benjamin és impertorbable. Walter Benjamin vol creuar els Pirineus tant sí com no. I li fa saber: “ Tanmateix, us he d’aclarir que pateixo del cor i no podré caminar de pressa.” Malgrat el risc creu que “El perill de debò seria no marxar”. Lisa Fittko, La meva travessia dels Pirineus, 1986.
Lisa Fittko fa un retrat especial de Benjamin: “Quin home tan extravagant, vaig pensar: té un pensament d’allò més transparent, una força interior invencible, i és maldestre com no n’hi ha gaires. Walter Benjamin va explicar en un dels seus escrits (Agesilaus Santander) el secret de la seva força: «[…] no hi ha res que em pugui acabar la paciència.» Quan, bastants anys més tard, he llegit aquesta frase, l’he tornat a veure enfilant aquell corriol de muntanya amb el seu caminar lent i a passos iguals. I la seva personalitat plena de contradiccions m’ha semblat menys estrambòtica.” Lisa Fittko, La meva travessia dels Pirineus, 1986.
Poesia Japonesa Contemporània
Al Japó la quantitat de persones que escriuen (poesia moderna o clàssica, que continua essent viva i es renova en contacte amb la poesia «moderna») no pot comptar-se. Però apareixen nous poetes i noves tendències, recerques d’una nova expressió de l’ànima i la llengua japoneses. Per totes aquestes raons, forma i fons, reflex d’un panorama mental, psíquic i filosòfic tan allunyat del nostre, la poesia japonesa ens ofereix altra vegada, avui, un món nou, immens i fascinant.
Creiem que això justifica el treball i els esforços que representa aquesta la traducció catalana directa dels textos japonesos, que arriben fins als poetes dels nostres dies, traducció que hem volgut tant fidel com ens ha estat possible, intentant identificar-nos amb l’esperit dels textos quan aquests eren voluntàriament imprecisos i «flotants», com ho són sovint el llenguatge i l’esperit japonesos, perquè el poeta japonès desitja que el lector no sigui només uns ulls que segueixen unes ratlles. Vol que el lector s’integri al text, que hi col·labori, que el visqui i continuï la creació del món que li suggereix, que s’hi aturi; els mots són els camins per arribar-hi. Aquestes pàgines són una porta: entreu-hi.
