NOVETATS
Paul Celan, jueu-alemany-romanès-exiliat a París, nascut el 1920 i engolit per les aigües del Sena el 1970, no solament és comptat entre els primers lírics de llengua alemanya dels darrers decennis, sinó que sovint li és assignat dintre la poesia contemporània en alemany al que ocupa Kafka en la narrativa d’aquest àmbit. La seva obra és alhora breu d’extensió i vasta de ressons, obscura i clara, singular i travessada per tots els corrents literaris del nostre temps. Coneixedor de moltes llengües, les romàniques, el rus, l’anglès, l’hebreu…
Celan -balbuceig estrafet d’Antschel, el seu nom veritable- és el poeta que en alemany invoca les Torres de Hölderlin, és l’home que
[…] si tant fos que parlés d’aquests / temps, / poguera / sols balbejar i balbejar, / sempre, / sempresussús. / (“Pàl·laix.Pàl·laix”)
Walter Benajmin i Paul Celan. El seu parentiu es basa en un requisit previ: són jueus i com a jueus les seves obres pertanyen a tota la humanitat, a la comunitat de persones sense esperança per a les quals es va inventar l’esperança. Portbou – alemany? és el poema que Celan dedica a Benjamin i que retrobem per primer cop en català en aquest llibre.
“Les magranes es troben entre els primers tipus de fruites cultivades pels humans. No obstant això, malgrat aquesta llarga història, continuen envoltades de misteri. Aquest llibre il·lustrat examina els significats canviants assignats a la magrana al llarg del temps i ofereix una visió compacta de la història cultural i natural d’una planta fascinant.
D’una fruita n’esperem que no ens posi gaires dificultats per accedir al seu interior sucós i ple de gust. Moltes fruites satisfan aquest desig, mentre que d’altres ens ho posen una mica més difícil: els codonys, per exemple, els hem de coure, perquè la seva polpa és massa dura per menjar-la crua. I una pinya, per molt bonica que ens aparegui, no la podem abordar directament amb una mossegada. També la magrana ens planteja alguns reptes, amb la seva pela coriàcia, d’uns cinc mil·límetres de gruix i un color de vegades groc pàl·lid, de vegades rosa o d’un vermell intens,i coronada per un calze sec.
Més d’un es deu haver trobat en la situació de tenir al davant magrana i haver de calcular la dosi de força necessària per accedir a l’interior de la fruita.”
L’EDITORIAL
Edicions del Reremús
ningú et feu servir més per a cap bon ús;
sepultat en l’oblit ningú es recorda
del nostre mil·lenari Reremús”.
