Filippo Fimiani

Filippo Fimiani (1964)

Doctor en Filosofia per la Université Paris 8 i per la Universtità Federico II de Nàpols, és catedràtic d’Estètica de la Universitat de Salern. Actualment, coordina l’Escola de Doctorat en Ciències Humanes i cultures, i és el responsable científic del Laboratori de Narrativa Audiovisual-LABSAV del Departament de Ciència Política i de la Comunicació. Membre de nombrosos centres de recerca i comitès científics de revistes internacionals i sèries editorials, és codirector de la revista online Aisthesis.

Entre les seves obres, Fantasmi dell’arte (2012), Labeling, Describing, Exhibiting (amb Pietro Kobau, 2011), Aesthetic at Work/L’esthétique à l’œuvre (amb Pierre-Henry Frangne, 2011), Je est un autre. Mimicries in Nature, Art and Society (amb Pietro Conte i Michel Weemans, 2016), Faits et valeurs en esthétique. Approches et enjeux actuels (amb Evangelos Athanassopoulos, Barbara Formis i Jacinto Lageira, 2016), així com les edicions crítiques de Lautréamoint de Gaston Bachelard (2009), d’Arte Poetica (2002) i L’introduzione alla Pittura Olandese de Paul Claudel (1999) .

Filippo Fimiani escriu el llibre "El meu preciós cel blau sense núvols, que publica l'editorial Edicions del Reremús.
Llibres publicats:
Filippo Fimini publica el llibre "El meu preciós cel blau sense núvols" a l'Editorial Edicions del Reremús

El meu preciós cel blau sense núvols

L'estiu de 1947, tres joves amics, Yves Klein, Claude Pascal i Armand Fernandez, s'asseuen a la platja de Niça. Encara no són artistes, no fan res i perden el temps omplint-lo de projectes i paraules. Prenen el sol, miren el mar i el cel de la Mediterrània, fan declaracions entusiastes sobre el Gran Art del futur i comparteixen la natura, com uns nens que es divideixen un regne imaginari. Klein pren el blau del cel que abasta amb la mirada, com el color absolut i ideal de la pintura. Yves le Monochrome dirà diverses vegades que, aquell matí d'estiu, va fer un viatge fantàstic, com si fos un astronauta conquerint l'espai, i va signar, com si es tractés d'un llenç pintat de blau, l'altre costat d'aquest bell cel sense núvols: la més bella i la més gran de les seves obres. Aquest cel blau pintat de blau és una obra immaterial i impossible, no feta per les mans de l'artista, amb colors, pinzells i teles, sinó explicada amb les seves paraules, mites i llegendes. Quan era un adolescent, l’any 1946, vaig anar a signar amb el meu nom l’altra banda del cel, durant un fantàstic viatge realista-imaginari. Aquell dia, em vaig estirar a la platja de Niça i vaig començar a odiar els ocells que volaven pertot en el meu preciós cel blau sense núvols, perquè intentaven fer forats en la més gran i bella de les meves obres! Yves Klein