Walter Benjamin

(Berlin, 1892-Portbou,1940)

Walter Benjamin va néixer a Berlín el 15 de juliol de 1892. Fill d’una família benestant jueva, era el gran de tres germans. El pare, marxant d’art, era propietari d’un establiment d’antiguitats. El primer contacte amb el poder de la paraula el va tenir, o així ho recordava, amb la seva mare, Pauline Schönflies, quan li explicava contes de petit. Als 10 anys començà els estudis secundaris al Gimnasium Friedrich-Wilhelm de Berlín. Després, inicià els estudis de filosofia a les Universitats de Berlín i Friburg i va escriure els seus primers articles a la revista Der Anfang, on escrivia sobre pedagogia. El 1912 viatjà a Itàlia i el 1913 a París. Al 1914 va presidir l’Associació d’Estudiants Lliures de Berlín, molt crítica amb el nacionalisme alemany. L’any següent, començà a traduir Baudelaire i es desplaçà a Munic per seguir els estudis de filosofia a la universitat d’aquesta ciutat, on va conèixer Rainer Maria Rilke i el matemàtic Gershom Scholem, amb qui va ser gran amic. Va redactar un estudi sobre la poesia de Hölderlin.

El 1917 es casà amb Dora Kellner (1890-1964) i es traslladà a la Universitat de Berna (Suïssa) on conegué Ernst Bloch. L’any següent va néixer el seu únic fill, Stefan (1918-1972). El 1919 Benjamin aconseguí el seu doctorat cum laude amb l’assaig Der Begriff der Kunstkritik in der deutschen Romantik (El concepte de la crítica d’art en el romanticisme alemany). L’any següent tornà a Berlin per una curta estada. El 1922 es desplaçà a la Universitat de Heidelberg per provar, sense èxit, d’accedir a la carrera acadèmica. Del 1923 al 1925 va treballar amb la tesi doctoral Der Ursprung des deutschen Trauerspiels (L’origen del drama barroc alemany), que li va ser refusada per la Universitat de Frankfurt però que va publicar el 1928. Al mateix any, va publicar també Einbahnstraße (Carrer de sentit únic).

L’any 1929 conegué Bertolt Brecht i la seva assistent Àsia Lacis, amb qui va establir una relació. El 1930, Walter Benjamin i Dora Kellner es divorciaven i, davant l’emergent poder del partit nacionalsocialista, va deixar Alemanya per un temps. Començava un llarg exili de set anys. Benjamin passà uns mesos a Eivissa i a Niça abans de tornar a Alemanya però amb el triomf electoral de Hitler i el seu assalt al Reichstag, el 17 de març de 1933 abandonà definitivament el país. Primer, cercà refugi a Svendborg (Dinamarca), amb Bertold Brecht i a Sanremo amb la seva exdona. Finalment, emigrà a París, on va començar a col·laborar amb Theodor Adorno i Max Horkheimer rebent ajut de l’Institut für Sozialforschung. A París, en contacte amb intel·lectuals i artistes alemanys refugiats a la ciutat, va establir amistat amb Georg Luckács, Hannah Arendt, Hermann Hesse i Kurt Weil. Va escriure sense descans en condicions econòmiques molt precàries. El 1936 publicà Das Kunstwerk im Zeitalter seiner technischen Reproduzierbarkeit (L’obra d’art en l’era de la seva reproductivitat tècnica) i va preparar el seu llibre monumental (i inacabat) Passagenwerk (L’Obra dels Passatges). Conegué Georges Bataille i s’adscrigué al Collège de Sociologie. El 1938 féu la darrera visita a Bertold Brecht a Dinamarca.

El gener de 1938, al port de Sanremo, acomiadava als amics Theodor i Gretel Adorno, que sortien cap a Nova York. Quan aquests li van aconsellar que fes el mateix, va respondre: Hi ha posicions per defensar a Europa. Aquest mateix any, el seu germà Georg, metge i conseller municipal comunista a Berlín, era detingut. A finals de febrer de 1939, a Walter Benjamin la Gestapo li va treure la nacionalitat alemanya. Per tant, no podia sortir de França sense un permís de residència del país de destí que acredités la seva condició de refugiat alemany. El primer de setembre de 1939 va ser internat en un camp de concentració i posteriorment en un campament de treballadors voluntaris a Nevers. A finals de novembre, va ser alliberat gràcies a la intervenció d’amics francesos i va tornar a París, on va escriure el seu darrer llibre, inacabat: Tesis sobre la filosofia de la història (Über den Begriff der Geschichte Thesen). El 1940, quan la França de Vichy ja havia signat l’armistici amb el Tercer Reich i els nazis eren a punt d’entrar a París, el mes de maig deixava la ciutat precipitadament (el seu apartament ja havia estat registrat per les autoritats). Un dia després, Hitler ocupava París.